Hauríem de remuntar-nos fins al segle XIV per a conèixer l’origen de 1’ermita. Segons la data fixada en la llegenda, seria més concretament 1’any 1.350 el de la seua construcció. En un principi es tractava d’un rudimentari ermitori, en forma de barraca, amb una habitació per a 1’ermita, que poc o res tenia que admirar.
Segons conten SANCHIS I SIVERA i TEIXIDOR TRILLES, el Beat Joan de Rivera, en l’any 1.572 i amb el permís de l’arquebisbe, intentà fundar un convent de religiosos descalços de Sant Francesc a València, triant com a lloc mes idoni 1’ermita de Montolivet, però en anar a prendre possessió de 1’edifici, 1’ermita tocà les campanes, i va anar a cridar al poble de Russafa fent saber als veïns que volien llevar-los els santuari. Tots els veïns es van presentar armats i van fer fugir als frares.
L’ermita, com a tal, va existir durant vora 200 anys, encara que de quan en quan, i com una edificació molt humil, calia fer-li alguns apanys, i fins i tot en l’any 1.667 fou reconstruïda.
Junt a 1’ermita hi havia unes barraques que feien d’hostatgeria per allotjar persones i mercaderies procedent de mar enllà, i que havien de passar una quarantena. L’any 1.720 es va decidir construir un Llatzaret vora mar, portant allà el que hi havia junt a 1’ermitori. Eixa construcció donà origen, amb el pas del temps i per desvirtuació del nom original, al poblat de NATZARET.
L’any 1.729, més exactament el 8 de juliol, segons TEIXIDOR, es va començar a fer la barana del riu, per tal de prevenir inundacions i pudors, donant origen a un passeig que eixia de València i aplegava fins a la mateix ermita, i que es va nomenar Passeig de Montolivet (hui Jacinto Benavente i Alcalde Reig). L’obra va ser escomesa a iniciativa de la «Nueva Fábrica del Rio», mes coneguda com a «Junta de Murs i Valls». Donat 1’augment de 1’afluencia de gent arran de la construcció del passeig, que venia des de la mateixa ciutat, i com que 1’ermita oferia un penós aspecte pel seu estat de conservació, que anava empitjorant progressivament fins arribar a uns estat de runa tal que, en l’any 1.767, es va decidir d’enderrocar-la i alçar sobre el mateix lloc una nova i de major capacitat, encomanant-li l’obra a l’arquitecte MANUEL FORNES. En Nadal de 1’any 1.771 fou inaugurada, encara que les obres no s’acabaren del tot fins a l’any 1.782. El nou Santuari quedà tal i com hui el coneguem, llevat de les normal reformes que, per a millora i millor conservació, s’hagen pogut fer.
Junt a la nova ermita es va alçar un xicotet edifici de planta baixa i pis, que es feu servir com a vivenda del capellà, fins al 7 de setembre del 1.826, en que aplegaren els Pares de la Congregació de la Missió (Pares Paüls), els quals van construir un edifici annex, dedicat a casa-missió de la congregació per a exercicis espirituals, comprant tres fanecades de terra d’horta per 84 reals de velló i 481’2 maravedís. En 1.827 es va triar com a arquitecte de l’obra a JUAN MARZO i PARDO, qui va fer un projecte en forma d'»U» amb claustre central, semblant a la casa de Genova, d’on venien els primers missioners. Passat el temps, el prior JUAN MORERA, impacient i pel seu compte, seguint els plans de Marzo va començar les obres, encomanant-li-les a un simple paleta, FRANCISCO CASAS. Enterat l’arquitecte denuncia el fet a l’acadèmia, es reuneix la junta de comissió i sentencien que continuen les obres segons el projecte de Marzo però trien com a nou arquitecte a SALVADOR ESCRIG MELCHOR qui acaba el seu treball en l’any 1.831, deixant l’edifici en forma d’angle, però amb només dos pisos. Eixa edificació passa a mans de l’Estat en juliol del 1.835, degut a la Desamortització de MENDIZABAL. Des d’eixa data ha tingut múltiples utilitats: Taverna, magatzem de pólvora, caserna de 1’exercit, allotjament de tropes i dipòsit de reclutes per a la guerra de Cuba, Caserna de Caraviners i de la Guàrdia Civil (que li afegí un tercer pis), Hospital Militar, presó militar (dels dos bandos), centre escolar, casal faller (de la nostra comissió), Museu Faller i, actualment, també seu de la Junta Central Fallera.
Tornant a l’església, cal dir que de l’any 1.907 endavant, passa a ser filial de Sant Valer, però amb vicari propi, fins al 15 de juliol del 1.941, data en la qual es va signar el decret de la seua creació de la nova parròquia de la Mare de Déu de Montolivet
